Què són els jocs 18xx?

El primer joc de la família és 1829, de Francis Tresham, publicat per Hartland Trefoil el 1974. El títol és l'any de les proves de Rainhill, la cursa de locomotores que va decidir quina màquina estiraria el ferrocarril de Liverpool a Manchester. Tresham havia començat amb un joc de via i accions sobre un mapa genèric, i el va acabar situant al sud d'Anglaterra per guanyar versemblança històrica. El 1981 en va sortir una segona versió, 1829 (North), amb el mapa d'Escòcia i el nord d'Anglaterra.

El joc que va convertir aquella idea en un gènere és 1830: The Game of Railroads and Robber Barons, també de Tresham, publicat per Avalon Hill el 1986. Va ser el primer de la sèrie distribuït àmpliament als Estats Units i continua sent el punt de referència: encara avui, la manera habitual d'explicar qualsevol 18xx és dir en què es diferencia del 1830. Mayfair i Lookout el van reeditar el 2011.

D'aquell tronc n'han sortit més de dos-cents títols, amb mapes de mig món i variacions de regles que poden ser mínimes o capgirar la partida sencera. Com que el nom de cada joc acostuma a ser l'any en què arrenca la seva història ferroviària, la família es coneix pel comodí 18xx.

Per molt que canviï el mapa, hi ha sis peces que es repeteixen gairebé sempre. Si les entens, entens el gènere.

• Dos diners separats. Tens una cartera personal i cada companyia té la seva caixa. No es poden barrejar: els diners que entren a la companyia només els pots treure repartint dividends. Guanya qui acaba amb més patrimoni personal, no qui té la companyia més gran.
• Un mercat d'accions. Les companyies es financen venent accions. El preu puja quan reparteixen dividends i baixa quan no en reparteixen o quan els accionistes venen. Qui té més accions d'una companyia n'és el president i pren totes les decisions, però també és qui respon si es queda sense diners.
• Un mapa d'hexàgons i loses. La via no està dibuixada: es construeix posant loses hexagonals sobre el mapa i substituint-les per d'altres de més capacitat. Les loses de cada tipus són limitades, de manera que de vegades no pots construir on vols perquè un altre jugador ja ha gastat la que necessitaves.
• Trens que caduquen. Cada companyia necessita trens per generar ingressos, i comprar un tren gran en destrueix de petits a tot el tauler: és el que la comunitat anomena rust. Aquest és el rellotge de la partida, i gestionar-lo (comprar tard, comprar aviat, deixar una companyia sense tren) és el nucli de la tensió.
• Rondes alternades. La partida va encadenant una ronda de borsa, on els jugadors compren i venen accions, amb una a tres rondes d'operacions, on les companyies posen via, col·loquen estacions, fan córrer els trens i decideixen si reparteixen o retenen. Com més avançada la partida, més rondes d'operacions seguides.
• Informació oberta. Gairebé tot és damunt la taula: el diner de cada companyia, les accions de cadascú, els trens que queden per comprar. L'atzar és mínim o inexistent. El que no saps és què farà la persona que seu al teu costat.

El vocabulari d'aquestes peces és el mateix a tota la família, i en bona part en anglès. Al glossari hi tens els termes traduïts i explicats un per un.

Una partida avança per fases, i qui les fa avançar és la compra de trens: quan algú compra el primer tren d'un tipus nou, el joc canvia de fase i amb ella canvien les loses disponibles, el nombre de rondes d'operacions i quins trens queden obsolets. Ningú controla el rellotge tot sol, però tothom pot accelerar-lo o frenar-lo.

La partida s'acaba quan el banc es queda sense diners, quan un jugador fa fallida o quan s'arriba a un límit de rondes, segons el joc. Aleshores es compta el patrimoni de cadascú: diners a la cartera més el valor de borsa de les accions que té.

La durada és el tòpic de la família, i és veritat a mitges. Hi ha títols curts de dues o tres hores i n'hi ha que en demanen deu o dotze. El nombre de jugadors sol anar de tres a sis, i molts jocs canvien bastant segons quants en siguin. Al catàleg explicat hi tens, joc per joc, en què es diferencia del 1830, i a la taula comparativa les xifres concretes de capital inicial, flotació i límits de certificats.

No cal començar pel 1830. De fet, la comunitat sol recomanar el contrari: entrar per un títol més curt i més indulgent, i reservar el clàssic per quan ja sàpigues què estàs fent. Aquests són els quatre que acostumen a sortir sempre a la conversa:

• 18Chesapeake — mapa petit, regles molt properes al 1830 i partides d'unes tres hores. Potser la porta d'entrada més recomanada avui.
• 1889 — l'illa de Shikoku, un 1830 comprimit i amable, d'unes tres hores. Un clàssic com a primer 18xx.
• 1846 — s'estalvia la subhasta inicial, s'autoequilibra segons el nombre de jugadors i perdona millor els errors. Molt popular i molt jugat en línia.
• 1830 — el referent del gènere, i també el més cruel: s'hi pot arruïnar la gent i es pot buidar una companyia a consciència. Val la pena, però no de primer.

Si el que vols és només tastar el mecanisme abans de comprometre-hi una tarda, 18ZOO és la versió lleugera i en família.

Abans de comprar res, pensa que gairebé tots aquests títols es poden provar de franc a 18xx.games, el motor en línia de la comunitat. I si prefereixes aprendre amb gent al davant, mira on jugar: els clubs col·laboradors fan partides d'iniciació.

«Has de ser bo amb els números.» Les operacions són sumes i multiplicacions petites, i a la taula sempre hi ha calculadora. El que costa no és calcular: és decidir.

«Són sempre partides de dotze hores.» Només alguns. Un 18Chesapeake o un 1889 caben en una tarda, i amb un grup rodat encara menys.

«Si no ets un taurò, t'esclafen.» A la primera partida t'esclafaran igualment, i no passa res: el gènere s'aprèn perdent. El que no has de fer és aprendre-hi sol. Per això la primera partida és millor amb algú que l'expliqui.